L'afegit per al Capítol 3: La fórmula magistral
La nostra quotidianeitat no era un camí recte, sinó un equilibri al caire de l'abisme. La por hi era sempre, una presència gèlida a la boca de l'estómac cada vegada que un encarregat s'aturava massa temps darrere la meva taula. Però la consciència —aquella certesa punyent que estàvem fent el correcte, que la història ens mirava— actuava com a contrapès. I finalment, la insensatesa, la dosi de bogeria necessària per creure que un grapat de treballadors d'informàtica podíem paralitzar els engranatges del banc.
Era un combinat digne de les millors barres de la Barcelona d'aquells anys: la mesura justa de vertigen, el toc amarg de la clandestinitat i la força desbocada d'aquells que ja no tenen res a perdre. Quan miràvem els cartells de la porta, fets de qualsevol manera, sabíem que la nostra insensatesa era, en realitat, la forma més alta de sensatesa enmig d'aquella dictadura que s'esfondrava. No tremolàvem de covardia, tremolàvem perquè sabíem que estàvem servint el còctel més potent de les nostres vides, i no hi havia marxa enrere.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada