El duel dels batecs — La Vaga al SIC

 

El duel dels batecs — La Vaga al SIC (1976)

L'aire a l'oficina, aquells dies del 76, no es podia tallar amb ganivet: era una barreja de tensió elèctrica —la dels ordinadors que ja començàvem a voler apagar— i d'esperança bruta, la de les sabates plenes de fang de les manifestacions. Aquells cartells, fets amb retolador gruixut sobre paper de continu, no eren només propaganda; eren la nostra declaració de guerra contra la normalitat grisa del despatx.

La solidaritat no es debatia en assemblees teòriques; es teixia en els lavabos, entre el soroll de les màquines de perforació i el xiuxiueig nerviós. Al Servicios Informáticos Condal (SIC), la frontera entre el militant del PSUC i el company de Cristians pel Socialisme es va esvair completament. No importava l'origen; l'enemic era el mateix.

La nostra quotidianeitat era un equilibri al caire de l'abisme. La por als grisos i als acomiadaments hi era sempre, una presència gèlida a la boca de l'estómac. Però la consciència —la certesa que fèiem el correcte— actuava com a contrapès. I finalment, la insensatesa, la dosi de bogeria necessària per creure que un grapat de treballadors d'informàtica podíem paralitzar els engranatges del banc. Era un combinat digne de les millors barres d'en Boadas: el vertigen, l'amargor de la clandestinitat i la força desbocada de qui ja no té res a perdre.

Quan el departament de gravació va decidir baixar les persianes davant la convocatòria de 24 hores de la COS, l'aturada va ser total. No estàvem només parant una oficina; estàvem prement l'interruptor que deixava a les fosques les operacions del Banc Condal, el Banc Vitalicio i el Banc Peninsular.

El silenci que va caure sobre la sala de gravació no va ser un acte aïllat. ELS CORS DELS OPERADORS I DE LA GENT DE RIE (REVISIÓ I ENTREGA) BATEGAVEN a l'uníson amb els dels programadors i analistes, formant un sol organisme de resistència. I per damunt de tots, ressonaven amb una nitidesa especial ELS CORS DELS QUE LA VAN LIAR: BOTA, AYALA, SEROL I CAMPANARIO. El batec d'ells quatre marcava el temps de la ruptura, amb la sang dels defensors de la república bullint a les venes.

Mentre el nostre coratge es convertia en una arma, en els despatxos de la planta noble del banc es vivia un altre ritme. El cor del conseller delegat, Mestre, el cor del director de sistemes, Emany, i els cors del cap de producció, Ramirez, s'acceleraven per pura impotència. El seu batec no era el de la consciència, sinó el de la por a veure com la seva maquinària financera es desintegrava sota la pressió de la nostra insensatesa.

No érem noms en un organigrama; érem el pols d'un país que es negava a continuar igual. Aquell dia, a la Via Laietana, vam ser nosaltres —els de la gravació, els de consola, els de la RIE— qui vam decidir que el món que coneixíem s'havia d'aturar perquè un altre, més just, pogués començar. Aquell va ser el dia en què els "subalterns" van dictar el ritme de la ciutat.